Carod Rovira, ambaixador plenipotenciari de la Generalitat de Catalunya a la resta de l’univers, i a Andorra, estat sobirà amb qui mantindrem una relació preferent, ha engegat una visita institucional en missió diplomàtica d’àmplia volada a l’Índia, el segon país més poblat del planeta i posseïdor d’una cultura envejable i mil·lenària.
Hem sabut que l’arrelada costum d’infanticidi femení a aquest país asiàtic provoca, segons diu la premsa, al voltant de dos milions i mig d’assassinats l’any. Una xifra esfereïdora doncs no cal ser un entès matemàtic per a intuir el veritable abast d’aquesta tragèdia acumulativa any rere any, segle rere segle. Tothom sap que els indis troben que el naixement d’una noia és una feixuga càrrega. A la seva cultura tradicional són les famílies de les noies les que han de dotar-les pel casament i això és un entrebanc més per llurs humils economies.
No sabem si en Carod, que ha manifestat la seva lleialtat a la política exterior del president ZP, impregnat d’allò que hom anomena aliança de civilitzacions, promourà durant el viatge, assessorat com cal, declaracions institucionals per mirar de corregir aquest costum sagnant. El concepte aliança implica reciprocitat. Si hem d’aprendre coses positives dels altres per tal de millorar aquells aspectes deficitaris de la nostra cultura, a dreta llei també nosaltres hauríem de dir quelcom. A l’Índia caldria avançar cap al respecte i dignitat de les dones. Dos milions i mig de nenes assassinades l’any tan bon punt neixen. Son moltes com per a no colpir a qualsevol.
Per altra banda en Carod, això ens ho han dit d’amagatotis, i no sabem encara si es del tot cert, pretén convèncer als líders religiosos que, per tal de combatre la gana endèmica a l’Índia, canviïn d’animal, de tòtem zoològic sagrat i substitueixin el tradicional culte boví de l’hinduisme pel culte del ruc català. Tanmateix aprofitarien els recursos (pell, carn, llet) d’aquella bestiola intocable i que fins i tot provocava greus endarreriments al trànsit de vehicles i ferroviari fent becaines tot just al mig de les carreteres i de les vies del tren.
Però, és clar, admès que tota aliança implica reciprocitat, intercanvis, préstecs, ens preguntem quins conceptes i esquemes del país asiàtic hauríem d’incorporar al nostre modus vivendi. Sospitem que en Carod, enlluernat pel sistema de castes a l’Índia, que és una mena de divisió ancestral de la societat amb un fort grau de rigidesa, vol importar-lo com a eina d’aprofundiment del model sociolingüístic dominant a Catalunya. Com? Tot destinant els catalans que no arribin al nivell C de coneixement idiomàtic a les feines pitjor considerades i remunerades, convertint-los a la fi en autèntics sudres o pàries, amb l’excepció del Molt Honorable President José Montilla, és clar.
Són moltes les coses que se’ns acudeixen al voltant d’aquest enriquidor episodi cultural i diplomàtic. Hem llegit al diari que obriran una càtedra de català a Nova Delhi. Això és fantàstic i com a catalans ens complau molt. A més a més han presentat un diccionari català- sànscrit/ sànscrit- català, que és allò que amb més insistència demanava la societat índia sota amenaça de llençar-se al carrer i provocar aldarulls.
Potser, si a la tornada en Carod fes escala a Teheran com a sorprenent emissari in pectore de l’ ONU, caldria que parlamentés amb les autoritats perses per tal de fer-los deixar córrer llurs polèmics plans de desenvolupament atòmic i defugir, ara que son a temps, l’imminent atac preventiu i conjunt de l’aviació israeliana i nord-americana.
En tot cas hauria de cedir als guardians de la revolució, els pashdarans, i al senyor Ahmedineyad, un llistat complert de pronoms febles, en format de propaganda bèl·lica, per a atemorir i desmoralitzar l’enemic tot bombardejant possibles objectius estratègics assenyalats pel comandament iranià... tractant-se, aquest dimoni de pronoms, d’armes de destrucció massiva veritablement esgarrifoses. I no caldria cap altre tipus d’armament per esdevenir la primera potència militar de la regió. Això si seria un pas endavant vers la pau mundial. Pronoms febles enfront bombes atòmiques. Quina por de tot plegat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario